A molts ens sap greu reconèixer-ho, alguns neguen la major i d’altres despisten el tema però la majoria de nosaltres hem viscut una part de la nostra vida d’esquenes al mar.

Tots, no, clar! Alguns han tingut la sort de néixer i créixer vinculats al mar be sigui per tradició familiar de navegants d’esbarjo, pesca o marina mercant; però malauradament son una minoria dintre de la minoria dels que hem nascut a la costa. La majoria dels qui van néixer i créixer a la costa catalana hem descobert el Mar amb majúscula quan ja no jugàvem a nines: un amor d’adolescència amb un meravellós Puma amarrat al Maresme, un familiar que es compra una pneumàtica o un amic que ha navegat des de sempre. Cadascun de nosaltres tenim una història personal amb el Mar i el seu descobriment i la suma de les nostres petites històries donen forma a la nostra identitat com a comunitat nàutica.

Molts hem crescut d’esquenes al mar en pobles i ciutats de la costa que viuen i creixen d’esquenes al mar malgrat els seus magnífics museus nàutics i marítims. Si busquem un motiu trobem la resposta fàcil de que la navegació era cosa de rics o de pescadors, que no se’n feia difusió… Tot això és cert, però al meu entendre, no suficient.

Durant anys la nostra identitat nacional estava vinculada a la terra, als camins que trepitjàvem des dels Agrupaments Escoltes de Catalunya, des dels Centres Excursionistes o amb la família mentre el pare intentava desxifrar aquells mapes de carretera. Tots teníem xiruques, motxilla, grampons i carmanyola, coneixíem el Montseny, els Pirineus i el Pedraforca pam a pam, els millors llocs d’acampada i el nom de tot l’herbolari català i en cada pam de país que descobríem més arrelats ens sentíem. El nostre “ser català” passava pel coneixement del territori. I vet aquí que, a casa nostra, per mirar fit a fit la terra ferma, hem de donar l’esquena al mar. I mentre ens emmirallàvem en la nostra fantàstica terra, ens varem oblidar que les nostres arrels son salades.

Al poble del litoral català on vaig créixer em van parlar de les nevades del 61, de les inundacions del Besos, d’obres i explosions de gas, però mai del temporal de 1911.

Ens fèiem grans conscients de la sort de viure al litoral. Els estius eren el temps lliure que ens quedava entre un dia i altre de platja. Castells de sorra, col·lecció de petxines i pedres, pilotes inflables que ens plovíen del cel i algun vaixell que creuava l’horitzó com en una marina d’autor desconegut. Però del temporal de 1911 ni una paraula perquè aquest fet havia quedat oblidat quan els nostres pares van girar l’esquena al mar buscant els mil matisos dels nostres boscos.

Vaig descobrir els fets del 31 de gener de 1911 gràcies al fantàstic blog del Joan “el mar és el camí” i entre tots vem decidir que, des de 360ràdio, havíem de fer alguna cosa més enllà de l’entrevista a Montserrat Flores , Arxivera Muncipal de l’Ajuntament de Cambrils (podeu rescatar l’entrevista aquí). El final ja el sabeu: el proper dimarts dia 15 a la sala d’actes del Museu Marítim de Barcelona tindrà lloc la taula rodona “El temporal de 1911, cent anys després”

Ens hi atansem amb el màxim respecte, sense oblidar que “els fets” son , en essència, la mort de més de 100 persones. Volem rescatar el nostre passat marítim per ubicar el nostre present nàutic i donar valor al nostre futur mediterrani, tot i tornant a donar sentit a aquella frase que repetíem mentre ens endinsàvem en terres catalanes: Qui perd els orígens, perd la identitat.

Amb la col·laboració de